Fulles d'herba. Walt Whitman.

5

Mireu la forma femenina,
Una aurèola divina n’exhala de cap a peus,
Ella atrau amb feréstega i innegable atracció,
Jo em sento atret pel seu alè, com si jo no fos sinó un vapor desvalgut, tot cau de banda menys jo i ella,
Llibres, art, religió, temps, la terra visible i sòlida, i allò que era esperat del cel o temut de l’infern, tot ara és consumit,
Folls filaments, rebrolls ingov ernables ixen d’ella jugant, la resposta igualment ingovernable,

Cabell, pit, anques, plec de cames, flonjo caient de mans, tot difós, les meves també difoses,
Flux agullonat pel reflux i reflux agullonat pel flux, carn d’amor que s’infla i deliciosament panteja,
Infinits, límpids raigs d’amor calents i enormes, trèmola gelatina d’amor, blanc ruixim i suc delirant,
Nit d’amor nupcial segurament fent via, suaument vers l’aurora postrada,
Ondulant vers el dia, que, rendit, es dóna.
Perduda en l’estreta abraçada de dolça carn del dia.

Heus aquí el nucli –com que el nen és nat de dona, l’home és nat de dona-,
Heus aquí el bany de naixença, aquí la fusió de petñit i gran, i l’eixida altra volta.

No us avergonyiu pas, dones, el vostre privilegi inclou totes les coses, i és la font de totes les coses,
Vosaltres sou la porta del cos, i vosaltres sou la porta de l’ànima.

La fembra conté totes les qualitats i les tempera,
Ella és al seu lloc i es mou amb perfecte equilibri,
Ella és toca cosa degudament velada, és alhora passiva i activa,
Ella ha de concebre filles tan bé com fills, i fills tan bé com filles.

Com jo veig la meva ànima reflectida en la natura,
Com jo veig, a través d’una boira, un ésser de perfecció, salut i bellesa inefables,
Veig la testa inclinada i els braços plegats sobre el pit, la fembra jo veig.

THE PARADOX OF OUR AGE

We have bigger houses but smaller families;
more conveniences, but less time;
We have more degrees, but less sense;
more knowledge, but less judgement;
more experts, but more problems;
more medicines, but less healthiness;
We've been all the way to the moon and back,
but have trouble crossing the street to meet
the new neighbor.
We build more computers to hold more
information to produce more copies then ever,
but have less communication;
We have become long on quantity,
but short on quality.
These are times of fast foods
but slow digestion;
Tall men but short character;
Steep profits but shallow relationships.
It's a time when there is much in the window,
but nothing in the room.

The 14th Dalai Lama

La Llum

I des de la llum eclipsada de la lluna
en què es moven els cossos inhermes
se dibuixa el teu rostre amb les dues cares.
Ni tan sols sé com dir-ho, dir aquelles paraules
màgiques que taquen la sang del cos i cremen
les venes. Va bé si agafes la drecera del teu camí
que el descreua del meu. T'estim i encara no sé com dir-t'ho.

VARANASSI

Prendré en flames
com els cossos als
^^Ghats^^ a la vorera del
riu Ganges.

NAMASTE

Pareix increïble aquest caos ordenat, tot i que s'ha de dir que xoca bastant i m'encanta com la gent hi conviu amb alegria i harmonia...
Els carrers plens de fems, les vaques per allà caminant mentre un porquet creua davant el cotxe...el taxista pita..però tot segueix els seu curs...tot amb tranquil·litat, sempre amb tranquil·litat.
Els colors vius del saris enlluernen el carrer mentre amb un somriure blanc et diven Namaste.

El far

M'agrada la sensualitat perversa
dels teus llavis en els moments de plaer.
Ets experiència que no existència.
És ben ver quan ho dic i si ho pens
ja ets bellesa.
Te veig encara que no te desxifr.

Antologia poètica. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera

I


T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrarte en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

II

Tanta sinceritat, quina indecència!
Tot el que faig és ver, i tot quan dic
autèntic com un plor. Respir de veres
i si dic "blanc" és perquè ho veig blanquíssim.
La roba al sol, els mobles sense funda,
les portes sense pany, la casa encesa,
perquè m'ho vegeu tot. I les paraules
sempre amb un ull obert, talment genetes
enfilant verticals, com un mercuri.
Ai, tanta veritat, quina impudícia!
I tot per mor de tu. Ja no és possible
que les paraules signifiquin res
després d'haver-los tret els ulls amb l'unglat.
D'aquí a ca teva no hi ha quatre passes.
Tot és així com és: ni la daurada
enganalla de la llum d'una metàfora,
ni aquell gest que complau: bon dia tengui
Res no és creïble enllà dels evangelis
que m'escrius per la pell, il·luminada.
Tot és així com és, tot és exacte.
I tot per mor de tu, quina indecència!

FADES

Inhòspita i perseverant fada,
te mous entre portes alades.
Els àngels sense ales, plens d'enveja,
te miren el lleu pas.
Lleugera voles, lleugera camines fins
a la fi del camí.
Jo, Hermes, el missatger alat
que persegueix les petjades del teu somriure
fins a caure en un mirall
on tan sols s'hi veu el meu rostre.

assassinat a les dues en punt

Pot ser eren les dotze o la una de la nit. Ara mateix no ho record ben bé.
Sempre estava a l'aguait, sempre pensant quin seria el moment idoni. Aquell moment pensat i repensat, que esperes amb vehemència, inquietud i nerviosisme.
No sabia del tot cert si seria el gran dia, el gran moment o, si simplement hauria d'esperar a la nit posterior.
No pareix molt clar ni molt usual que a l'edat de tretze anys ja tingués aquells pensaments.
Aquells pensaments abruptes, obscurs, plens d'agonies, de dolor, de tristesa, de fúria i de ràbia. En conseqüència, mai no m'havien diagnosticat cap mena d'esquizofrènia adolescent o qualssevol tipus d'estat mental alterat, simplement jo sabia que era el desig fort i amagat de sentir la por, el terror, de veure en els ulls l'agonia i, sentir el poder en les meves mans. La sensació orgàsmica de percebre com a poc a poc s'apaga, apagues una vida innocent, pura i lliure.

Com ja he dit abans, no sabia si eren les dotze o la una de la nit, però aquell renou, aquell maleït renou que anava i venia i que no te deixava dormir desfeia dins jo la impotència, la ràbia i aquelles ganes boges d'esclafar el cervell del qui et passàs per davant.
Jo ni tan sols el coneixia, tampoc jutjava si l'havia de conèixer abans de procedir. Tampoc m'importava la seva consciència, la seva família o si el plorarien quan hagués mort. Res, res de tot allò ja no tenia cap sentit per a mi.
En aquell moment ple de consciència de les nits que no m'havia deixat dormir, dels vespres en vetlla pels seus metòdics i infausts renous i de totes les ferides provocades damunt el meu cos me duien cap a la determinació suprema d'assassinar-lo. Estava decidit i tot estava premeditat i preparat fins el darrer detall, ben clar quedava que no pensava deixar cap petjada del meu crim.

Pot ser ja eren les dues i aquell renou de cada vegada més s'anava aproximant, mentre jo tremolava i el cor no s'aturava de bategar "cucu, cucu" com un rellotge perfectament engranat.
Mentre, el delit de la sang i de tirar-lo fora creixia amb violència dintre del meu cervell.
Sí, ara ja eren les dues del vespre i el renou ja estava envoltant el meu cor i tots els meus sentits.

De sobte, el silenci i un pes agut damunt el meu cos. Un altra cop el silenci. Era el moment pensava jo. Ara! I... ZAS! MORT!
Un minut després sentint com s'agitava la meva respiració als pits vaig obrir la llum i vaig començar a cridar plena d'alegria i exaltació:
- T'he mort! Fill de puta, t'he mort! JAJAJAJA.

Així fou com vaig cometre el meu primer assassinat seriós de la meva vida. Sense rastre ni remordiments.
La notícia va recórrer tots els diaris del poble i el titular deia així:
"Assassinat a les dues de la nit al carrer Fe, no se sap ben bé com es va dur a terme, però EL SENYOR GRAN MOSQUIT DE LA PLAGA D'ESTIU ja no tornarà a molestar els vilatans mai més. En pau descansi".

DIVEN

I diven que l'Amor ha de ser lliure o que l'Amor ha de ser la llibertat. Però què passa quan mos quedam enmig i som incapaços de discernir què és el què? perquè com diven cadasqú és cadasqú. A la fi del dia i la nit tots som el que som i el que volem que siem i res canvia i tot flueix.
S'altra dia tancant sa finestra de la mar pensava "That's the thing", ai!!! "That's the thing"... i quan vaig acabar de tancar-la després de vint-i-cinc hores, anava passejant pes carrer i me vaig trobar una florista que venia estels plens de desigs. Vaig decidir comprar-ne dues (de flors estelades) i quina va ser la meva sorpresa?! idò que els dos desitjos deien el mateix: un en anglès "That's the thing" i s'altra en català i deia: "això és sa cosa"... quina fou la meva reacció? idò ses flors i es desitjos se'n varen anar a la mar a nedar cap a la llibertat de l'Amor.

Hòstia

S'hòstia que m'he fotut i sa mosca me molesta una altra pic. Que no m'agraden gens ni mica i que tampoc m'agrades. De fet he perdut es compte de ses beneitures i dels colors, és difícil comptar-los a tots i endevinar-los encara més. Ara mir la piscina blava?! o és vermella? no ho sé, però se me'n fot. S'aigo és salada com la vida mateixa, a vegades en bevem i a vegades mos fotem.

caducat

Perquè ara ja has fet caducar

aquell petit esglai d'esperança.

Tot seria tant senzill

Tot seria tan senzill si deixàssim de cercar aquella gota d'aigua que tan sols és capaç de viure dintre de la mar gran, tan gran que pren la llibertat.
Aquella desitjada llibertat que a les acaballes del temps li fermam les cordes i la gota se seca cada vegada més aviat. Quina tristesa la de deixar de ser un, per ser un altra.

a l'ampit

A l'ampit de les teves caderes,
una dansa màgica que mos beu
a glops de plaer, de vi, de tastar
una vegada més el gust
exhuberant de la vida.

illes blanques

Te vesties de blanc,
bella, darrera les meves parpelles.
Eres el sol del matí, del vespre.
Queies suaument per les meves mans,
te copsava amb un cop de veu,
i t'apareixies a l'horabaixa disfressada
de sal i arena.

Eren les nou

Eren les nou. Arribaves.El cel feia olor de primavera.
Tot tancat. Obert. Els colors. Desfets.
Petjades ràpides. Parpelles. Tot.

LA POR

La por de perdre l'itinerari perfecte.
Mentre des d'un no-lloc es claven uns ulls
emboirats d'incertesa.
El comú en particular
de ser la companya justa;
de viatges, de passions, de sexe...
de la certesa d'un port desconegut.