assassinat a les dues en punt

Pot ser eren les dotze o la una de la nit. Ara mateix no ho record ben bé.
Sempre estava a l'aguait, sempre pensant quin seria el moment idoni. Aquell moment pensat i repensat, que esperes amb vehemència, inquietud i nerviosisme.
No sabia del tot cert si seria el gran dia, el gran moment o, si simplement hauria d'esperar a la nit posterior.
No pareix molt clar ni molt usual que a l'edat de tretze anys ja tingués aquells pensaments.
Aquells pensaments abruptes, obscurs, plens d'agonies, de dolor, de tristesa, de fúria i de ràbia. En conseqüència, mai no m'havien diagnosticat cap mena d'esquizofrènia adolescent o qualssevol tipus d'estat mental alterat, simplement jo sabia que era el desig fort i amagat de sentir la por, el terror, de veure en els ulls l'agonia i, sentir el poder en les meves mans. La sensació orgàsmica de percebre com a poc a poc s'apaga, apagues una vida innocent, pura i lliure.

Com ja he dit abans, no sabia si eren les dotze o la una de la nit, però aquell renou, aquell maleït renou que anava i venia i que no te deixava dormir desfeia dins jo la impotència, la ràbia i aquelles ganes boges d'esclafar el cervell del qui et passàs per davant.
Jo ni tan sols el coneixia, tampoc jutjava si l'havia de conèixer abans de procedir. Tampoc m'importava la seva consciència, la seva família o si el plorarien quan hagués mort. Res, res de tot allò ja no tenia cap sentit per a mi.
En aquell moment ple de consciència de les nits que no m'havia deixat dormir, dels vespres en vetlla pels seus metòdics i infausts renous i de totes les ferides provocades damunt el meu cos me duien cap a la determinació suprema d'assassinar-lo. Estava decidit i tot estava premeditat i preparat fins el darrer detall, ben clar quedava que no pensava deixar cap petjada del meu crim.

Pot ser ja eren les dues i aquell renou de cada vegada més s'anava aproximant, mentre jo tremolava i el cor no s'aturava de bategar "cucu, cucu" com un rellotge perfectament engranat.
Mentre, el delit de la sang i de tirar-lo fora creixia amb violència dintre del meu cervell.
Sí, ara ja eren les dues del vespre i el renou ja estava envoltant el meu cor i tots els meus sentits.

De sobte, el silenci i un pes agut damunt el meu cos. Un altra cop el silenci. Era el moment pensava jo. Ara! I... ZAS! MORT!
Un minut després sentint com s'agitava la meva respiració als pits vaig obrir la llum i vaig començar a cridar plena d'alegria i exaltació:
- T'he mort! Fill de puta, t'he mort! JAJAJAJA.

Així fou com vaig cometre el meu primer assassinat seriós de la meva vida. Sense rastre ni remordiments.
La notícia va recórrer tots els diaris del poble i el titular deia així:
"Assassinat a les dues de la nit al carrer Fe, no se sap ben bé com es va dur a terme, però EL SENYOR GRAN MOSQUIT DE LA PLAGA D'ESTIU ja no tornarà a molestar els vilatans mai més. En pau descansi".