Antologia poètica. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera

I


T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrarte en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

II

Tanta sinceritat, quina indecència!
Tot el que faig és ver, i tot quan dic
autèntic com un plor. Respir de veres
i si dic "blanc" és perquè ho veig blanquíssim.
La roba al sol, els mobles sense funda,
les portes sense pany, la casa encesa,
perquè m'ho vegeu tot. I les paraules
sempre amb un ull obert, talment genetes
enfilant verticals, com un mercuri.
Ai, tanta veritat, quina impudícia!
I tot per mor de tu. Ja no és possible
que les paraules signifiquin res
després d'haver-los tret els ulls amb l'unglat.
D'aquí a ca teva no hi ha quatre passes.
Tot és així com és: ni la daurada
enganalla de la llum d'una metàfora,
ni aquell gest que complau: bon dia tengui
Res no és creïble enllà dels evangelis
que m'escrius per la pell, il·luminada.
Tot és així com és, tot és exacte.
I tot per mor de tu, quina indecència!