NAMASTE

Pareix increïble aquest caos ordenat, tot i que s'ha de dir que xoca bastant i m'encanta com la gent hi conviu amb alegria i harmonia...
Els carrers plens de fems, les vaques per allà caminant mentre un porquet creua davant el cotxe...el taxista pita..però tot segueix els seu curs...tot amb tranquil·litat, sempre amb tranquil·litat.
Els colors vius del saris enlluernen el carrer mentre amb un somriure blanc et diven Namaste.

El far

M'agrada la sensualitat perversa
dels teus llavis en els moments de plaer.
Ets experiència que no existència.
És ben ver quan ho dic i si ho pens
ja ets bellesa.
Te veig encara que no te desxifr.

Antologia poètica. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera

I


T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrarte en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

II

Tanta sinceritat, quina indecència!
Tot el que faig és ver, i tot quan dic
autèntic com un plor. Respir de veres
i si dic "blanc" és perquè ho veig blanquíssim.
La roba al sol, els mobles sense funda,
les portes sense pany, la casa encesa,
perquè m'ho vegeu tot. I les paraules
sempre amb un ull obert, talment genetes
enfilant verticals, com un mercuri.
Ai, tanta veritat, quina impudícia!
I tot per mor de tu. Ja no és possible
que les paraules signifiquin res
després d'haver-los tret els ulls amb l'unglat.
D'aquí a ca teva no hi ha quatre passes.
Tot és així com és: ni la daurada
enganalla de la llum d'una metàfora,
ni aquell gest que complau: bon dia tengui
Res no és creïble enllà dels evangelis
que m'escrius per la pell, il·luminada.
Tot és així com és, tot és exacte.
I tot per mor de tu, quina indecència!

FADES

Inhòspita i perseverant fada,
te mous entre portes alades.
Els àngels sense ales, plens d'enveja,
te miren el lleu pas.
Lleugera voles, lleugera camines fins
a la fi del camí.
Jo, Hermes, el missatger alat
que persegueix les petjades del teu somriure
fins a caure en un mirall
on tan sols s'hi veu el meu rostre.

assassinat a les dues en punt

Pot ser eren les dotze o la una de la nit. Ara mateix no ho record ben bé.
Sempre estava a l'aguait, sempre pensant quin seria el moment idoni. Aquell moment pensat i repensat, que esperes amb vehemència, inquietud i nerviosisme.
No sabia del tot cert si seria el gran dia, el gran moment o, si simplement hauria d'esperar a la nit posterior.
No pareix molt clar ni molt usual que a l'edat de tretze anys ja tingués aquells pensaments.
Aquells pensaments abruptes, obscurs, plens d'agonies, de dolor, de tristesa, de fúria i de ràbia. En conseqüència, mai no m'havien diagnosticat cap mena d'esquizofrènia adolescent o qualssevol tipus d'estat mental alterat, simplement jo sabia que era el desig fort i amagat de sentir la por, el terror, de veure en els ulls l'agonia i, sentir el poder en les meves mans. La sensació orgàsmica de percebre com a poc a poc s'apaga, apagues una vida innocent, pura i lliure.

Com ja he dit abans, no sabia si eren les dotze o la una de la nit, però aquell renou, aquell maleït renou que anava i venia i que no te deixava dormir desfeia dins jo la impotència, la ràbia i aquelles ganes boges d'esclafar el cervell del qui et passàs per davant.
Jo ni tan sols el coneixia, tampoc jutjava si l'havia de conèixer abans de procedir. Tampoc m'importava la seva consciència, la seva família o si el plorarien quan hagués mort. Res, res de tot allò ja no tenia cap sentit per a mi.
En aquell moment ple de consciència de les nits que no m'havia deixat dormir, dels vespres en vetlla pels seus metòdics i infausts renous i de totes les ferides provocades damunt el meu cos me duien cap a la determinació suprema d'assassinar-lo. Estava decidit i tot estava premeditat i preparat fins el darrer detall, ben clar quedava que no pensava deixar cap petjada del meu crim.

Pot ser ja eren les dues i aquell renou de cada vegada més s'anava aproximant, mentre jo tremolava i el cor no s'aturava de bategar "cucu, cucu" com un rellotge perfectament engranat.
Mentre, el delit de la sang i de tirar-lo fora creixia amb violència dintre del meu cervell.
Sí, ara ja eren les dues del vespre i el renou ja estava envoltant el meu cor i tots els meus sentits.

De sobte, el silenci i un pes agut damunt el meu cos. Un altra cop el silenci. Era el moment pensava jo. Ara! I... ZAS! MORT!
Un minut després sentint com s'agitava la meva respiració als pits vaig obrir la llum i vaig començar a cridar plena d'alegria i exaltació:
- T'he mort! Fill de puta, t'he mort! JAJAJAJA.

Així fou com vaig cometre el meu primer assassinat seriós de la meva vida. Sense rastre ni remordiments.
La notícia va recórrer tots els diaris del poble i el titular deia així:
"Assassinat a les dues de la nit al carrer Fe, no se sap ben bé com es va dur a terme, però EL SENYOR GRAN MOSQUIT DE LA PLAGA D'ESTIU ja no tornarà a molestar els vilatans mai més. En pau descansi".