Fulles d'herba. Walt Whitman.

5

Mireu la forma femenina,
Una aurèola divina n’exhala de cap a peus,
Ella atrau amb feréstega i innegable atracció,
Jo em sento atret pel seu alè, com si jo no fos sinó un vapor desvalgut, tot cau de banda menys jo i ella,
Llibres, art, religió, temps, la terra visible i sòlida, i allò que era esperat del cel o temut de l’infern, tot ara és consumit,
Folls filaments, rebrolls ingov ernables ixen d’ella jugant, la resposta igualment ingovernable,

Cabell, pit, anques, plec de cames, flonjo caient de mans, tot difós, les meves també difoses,
Flux agullonat pel reflux i reflux agullonat pel flux, carn d’amor que s’infla i deliciosament panteja,
Infinits, límpids raigs d’amor calents i enormes, trèmola gelatina d’amor, blanc ruixim i suc delirant,
Nit d’amor nupcial segurament fent via, suaument vers l’aurora postrada,
Ondulant vers el dia, que, rendit, es dóna.
Perduda en l’estreta abraçada de dolça carn del dia.

Heus aquí el nucli –com que el nen és nat de dona, l’home és nat de dona-,
Heus aquí el bany de naixença, aquí la fusió de petñit i gran, i l’eixida altra volta.

No us avergonyiu pas, dones, el vostre privilegi inclou totes les coses, i és la font de totes les coses,
Vosaltres sou la porta del cos, i vosaltres sou la porta de l’ànima.

La fembra conté totes les qualitats i les tempera,
Ella és al seu lloc i es mou amb perfecte equilibri,
Ella és toca cosa degudament velada, és alhora passiva i activa,
Ella ha de concebre filles tan bé com fills, i fills tan bé com filles.

Com jo veig la meva ànima reflectida en la natura,
Com jo veig, a través d’una boira, un ésser de perfecció, salut i bellesa inefables,
Veig la testa inclinada i els braços plegats sobre el pit, la fembra jo veig.