I des de la llum eclipsada de la lluna
en què es moven els cossos inhermes
se dibuixa el teu rostre amb les dues cares.
Ni tan sols sé com dir-ho, dir aquelles paraules
màgiques que taquen la sang del cos i cremen
les venes. Va bé si agafes la drecera del teu camí
que el descreua del meu. T'estim i encara no sé com dir-t'ho.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario